La motivació és doble: independència energètica (accelerada pel conflicte a l’Iran) i competitivitat industrial europea davant dels EUA i la Xina. Això dóna una solidesa política que va més enllà dels cicles electorals habituals.

_
Sectors amb impacte directe i immediat

El sector dequipament per a bany, HVAC, ventilació industrial i domèstica és probablement el més directament afectat. La transició energètica en edificació —renovació del parc existent, noves construccions amb estàndards Nearly Zero Energy Building— implica una demanda massiva de bombes de calor, sistemes de ventilació amb recuperació de calor i solucions de climatització eficient. Aquest mercat ja estava creixent, però la nova estratègia accelera i institucionalitza aquesta demanda amb finançament públic al darrere.

El material elèctric de baixa i mitjana tensió és igualment central. L’electrificació massiva de l’economia –més renovables, més vehicle elèctric, més bombes de calor, més indústria electrificada– requereix infraestructura elèctrica: quadres de distribució, proteccions, transformadors, sistemes de mesura i control. La UE necessita reforçar les xarxes de distribució, i l’estratègia esmenta explícitament l’enfortiment dels balanços dels operadors de xarxa elèctrica com un dels quatre eixos d’acció.

La maquinària per processar plàstic té un vector d’oportunitat menys obvi però real: la fabricació europea de components per a energies renovables (pales d’aerogenerador, encapsulants fotovoltaics, canonades per a geotèrmia) utilitza processos d’extrusió, injecció i termoformat. Si l’estratègia aconsegueix el seu objectiu d’enfortir la cadena de subministrament europea en tecnologies netes –reduint dependència d’Àsia– això es pot traduir en inversió en nova capacitat productiva a Europa que requereixi maquinària.

_
El matís geogràfic que no cal perdre

L’estratègia és europea però la inversió no es distribuirà uniformement . Els països amb més dèficit energètic i més dependència d’importacions —Europa de l’Est, sud d’Europa, països bàltics— seran receptors prioritaris de fons. Per a les pimes d’amec, això significa que mercats com Polònia, Romania, República Txeca o els països bàltics, que ja són rellevants per a molts socis, es poden convertir en focus de demanda especialment actius en els propers tres a cinc anys. Aquests són a més mercats on les pimes espanyoles tenen menys competència que a Alemanya o França.

_
Estratègia per als membres de Amec

El més urgent no és esperar que la demanda arribi sola, sinó posicionar-se als canals de finançament correctes . Molts d’aquests projectes es finançaran a través de BEI, InvestEU o fons de cohesió amb cofinançament nacional. Les empreses que entenguin com funcionen aquests instruments, o que treballin amb distribuïdors i integradors que els coneguin, tindran avantatge sobre les que simplement reaccionin quan aparegui la comanda.

Addicionalment, l’estratègia esmenta explícitament la necessitat d’ enfortir el contingut europeu a la cadena de subministrament de tecnologies netes. Això és una finestra per als fabricants espanyols davant de la competència asiàtica, però requereix que els socis d’amec siguin capaços d’acreditar-se com a proveïdors europeus de qualitat, cosa que passa per certificacions, referències i presència a fires i fòrums sectorials europeus rellevants.

Aquesta estratègia és un programa de despesa estructurada que crearà demanda real i sostinguda durant almenys cinc anys en sectors on diversos socis d’amec tenen capacitat de competir. La pregunta no és si hi haurà mercat sinó si estaran ben posicionats quan aquest mercat s’activi.