Per continuar sent competitives, les empreses espanyoles necessiten una estratègia In China for China , mentre Europa ha d’adoptar amb urgència una agenda ambiciosa d’innovació, mercat únic real i desburocratització si es vol mantenir a la partida.
Diego Guri, subdirector general d’amec
La Xina ha passat de ser la “fàbrica barata” a un ecosistema tecnològic ultraràpid, amb una integració digital total i un suport institucional que accelera la innovació i l’expansió global.
La seva velocitat, flexibilitat i integració vertical contrasten amb la lentitud europea, cosa que impulsa un augment d’inversions xineses a Europa i genera dubtes sobre si això suposa oportunitat o amenaça.
Per continuar sent competitives, les empreses espanyoles necessiten una estratègia In China for China , mentre Europa ha d’adoptar amb urgència una agenda ambiciosa d’innovació, mercat únic real i desburocratització si es vol mantenir a la partida.
La velocitat d’adaptació, que abans era un avantatge competitiu, avui és imprescindible per continuar jugant la partida. I en aquest escenari hiperaccelerat, especialment després de la pandèmia, la Xina ha imposat el ritme . El país asiàtic ja no és aquella “fàbrica barata” que durant dècades ha abastit Occident, sinó un ecosistema tecnològic flexible i ambiciosament orientat a conquerir valor a tota la cadena global. Mentre Europa encara debat com recuperar la seva autonomia industrial i digital, la Xina executa. I ho fa amb una combinació que aquí seria impensable: visió estratègica a llarg termini, suport institucional agressiu i una rapidesa operativa que sovint deixa les empreses estrangeres descol·locades. Ja no és una qüestió de costos, és una qüestió de velocitat.
La hiperconnectivitat del país és el motor d’aquesta velocitat . La població viu pràcticament integrada digitalment, i això facilita models de negoci basats en dades, serveis i integració tecnològica. Molts sectors industrials ja han fet el salt a la servitització : un simple codi QR en una porta o una màquina industrial permet gestionar manteniment, servei tècnic i relació amb el client en temps real. La política de doble circulació Made in China 2025 del Pla Quinquennal vigent, amb un estímul a la demanda domèstica a través d’un impuls de l’oferta, no ha donat els resultats desitjats. Això ha creat una sobrecapacitat industrial impressionant , amb jornades de 10-11 hores diàries, sis dies a la setmana, unes 252 hores mensuals. Sobre el paper, la normativa laboral és homologable a l’occidental, però la realitat és una altra. Les vacances pràcticament no existeixen més enllà de la parada de l’Any Nou Xinès.
Davant d’això, la resposta política no ha estat reduir l’oferta sinó canalitzar-la cap al món. Resultat? Empreses altament productives, preparades per competir a preus que Occident no pot replicar, i alhora moltes prou flexibles per adaptar productes, fer marca blanca, desenvolupar projectes a mida i innovar en processos. Els Estats Units han reaccionat pujant els aranzels als productes xinesos, i aquesta oferta s’ha canalitzat ràpidament a altres zones del món, inclosa Europa.
En aquest context, segons el director general d’una empresa espanyola, “bé, bonic i barat” té un significat diferent: barat, ràpid i flexible. L’èxit en la rapidesa d’expansió global de moltes empreses xineses es basa en una integració vertical molt més profunda que l’occidental, impulsada i finançada pels governs provincials i, quan cal, pel govern central. Els Plans Quinquennals (participatius, revisats anualment i amb objectius clars) marquen prioritats que després es despleguen mitjançant subvencions, suport institucional i una desburocratització selectiva que envejaria qualsevol empresari europeu. Cada any, les autoritats locals visiten les empreses per preguntar què necessiten. Paral·lelament, els parcs industrials d’alta tecnologia atrauen inversió amb incentius negociables i infraestructures de primer nivell. Un entorn que accelera, acompanya i finança la innovació, per competir en qualitat i tecnologia.
Les empreses xineses surten al món per cercar marge, valor, coneixement i mercats. Mentrestant, algunes empreses europees encara viatgen a la Xina per proveir-se més barat. Aquesta divergència és reveladora. La velocitat amb què adapten productes és aclaparadora. Mentre que les multinacionals europees basades a la Xina necessiten mesos per ajustar un llançament, les empreses xineses poden modificar, testejar i rellançar en setmanes. En un mercat tan competitiu i canviant, aquesta diferència temporal és una condemna. Les empreses europees es perceben a la Xina com a “tortugues sordes” que no escolten el mercat.
Tot plegat explica per què les empreses xineses estan invertint o comprant companyies europees a un ritme creixent. En principi, això es pot percebre com una oportunitat per l’aportació o el manteniment de llocs de treball a Europa. Però és realment una oportunitat? O és més aviat una amenaça? Estem ficant “la guineu al galliner”? Aquest fet és especialment rellevant per al nostre país, que està fent una intensa activitat d’atracció d’inversió xinesa, especialment al sector de la mobilitat elèctrica. Està sent Espanya “el cavall de Troia” per al desembarcament de les empreses xineses a Europa? La resposta a aquestes preguntes dependrà de com Espanya i Europa decideixin posicionar-s’hi. En el passat les nostres empreses van invertir a la Xina per millorar-ne els costos, i el gegant asiàtic es va beneficiar amb la creació de llocs de treball industrials , el desenvolupament d’una indústria proveïdora i amb l’adquisició de tecnologia, no sempre jugant net, especialment en matèria de propietat intel·lectual. En el cas de la inversió xinesa a Europa, a més de competir pel talent industrial amb les empreses autòctones, quins plantejaments hi ha per integrar aquestes inversions industrials amb els proveïdors locals? Com ens assegurarem que aquestes noves inversions ens transfereixin tecnologies diferencials en què s’han destacat els xinesos? El Comissari de Comerç de la Comissió Europea ja ha iniciat aquest debat, però no hi ha senyals que indiquin que el ritme no sigui el de la tortuga europea.
Què han de fer llavors les empreses espanyoles davant de la Xina? No hi ha receptes generalitzables, però com sempre, hi ha oportunitats. Plantejar-se anar a la Xina a proveir-se o produir de manera competitiva és factible encara , si bé les autoritats són reticents a acceptar inversions de baixa tecnologia, almenys a les àrees costaneres. Més complicat serà exportar producte des d’Europa, tret que sigui el cas de productes de consum d’alt valor o articles de luxe. No obstant això, és important ser al mercat. Aprofitar el seu enorme potencial de consum és complicat, però estar present d’alguna manera permet estar al centre de la qual segurament és avui dia l’economia més dinàmica del món.
Les empreses espanyoles que operen a la Xina ho han après per força: qui vulgui competir-hi ha d’aplicar l’estratègia que alguna empresa presenti allà anomena In China for China . Això implica una clara aposta per la innovació, adaptant el producte al mercat xinès, no repetint models europeus. Això permet jugar a la defensiva en un entorn de competència ferotge, a més d’aprendre de la tecnologia, els processos i els models de negoci locals, per reforçar la competitivitat de l’empresa a la resta del món. És una estratègia difícil i arriscada, però potser és l’única possible.
La Xina combina visió, execució i valentia. Europa, en canvi, sovint combina cautela, lentitud i una excesiva dependència reguladora. Mentre no es resolgui aquest desequilibri, la previsió és clara: una reducció massiva de preus a tots els sectors industrials pressionarà Europa com mai.
La qüestió no és si la Xina és un risc, una amenaça o una oportunitat. La qüestió és si Europa està disposada a jugar al mateix nivell d¿ambició. És per això que cal posar en marxa el clar full de ruta que marquen els Informes Letta i Draghi: un Mercat Únic real, amb una ambiciosa aposta per la innovació i la desburocratització. El moment generat pel replegament nord-americà de l’escena global, i la reacció europea amb la negociació i signatura de tractats de lliure comerç a diverses zones del món, pot ser potser la nostra última oportunitat, però hem de ser capaços de fer-ne una aposta decidida.
La Xina ja no és només la fàbrica del món. És el món que vindrà després. La pregunta és: serem allà o el mirarem des de la grada?
Diego Guri, subdirector general d’amec