Montse Ramón, membre del Comitè de Direcció d’Indústries Tapla i presidenta de la Comissió Tècnica de Sostenibilitat d’amec.
La comissió tècnica de sostenibilitat ha estat creada i impulsada per Amec, per formar part d’un dels pilars en què l’organització basa la seva estratègia. El propòsit d’aquesta comissió és generar i compartir coneixement sobre un tema que està damunt de les taules de totes les empreses i que moltes vegades no sabem com abordar.
Des de la comissió ens hem marcat com a objectiu donar suport a les empreses i acompanyar-les en aquest camí, donant claredat als conceptes i posant en ordre les prioritats. Tot i que cada empresa ha de dissenyar la seva pròpia estratègia i full de ruta en aquesta matèria, hem constatat que els reptes són comuns i per tant una estratègia general impulsada per amec i després personalitzada per cada empresa, pot ser un molt bon punt d’inici .
Per assolir el nostre objectiu, ens hem constituït un grup de persones empresàries, representants d’empreses de diferents sectors i per tant amb mirades diferents, i ens hem posat a treballar per a la comunitat, elaborant un pla d’accions i de trobades, on totes les parts sumen per avançar.
“La ruta cap a la sostenibilitat” com a document, ha nascut per aquesta sensació de vegades de no tenir clar per on és millor començar. Per la suma de les inquietuds de totes les persones de la comissió, però sobretot per tenir una guia i una ajuda per estructurar i integrar la sostenibilitat dins lestratègia de lempresa.
Darrere d’aquest document hi ha una enquesta dissenyada i elaborada, on totes les empreses participants de la comissió han pogut respondre i explicar, en quin punt es troben en aquest moment en matèria de sostenibilitat, nivell d’aterratge a l’organització, nivell d’implicació i reptes futurs.
El resultat d’aquesta enquesta ha estat analitzat per un expert extern en aquesta matèria, i com a resultat, a més de les propostes extretes de les reunions de la comissió realitzades fins avui, s’ha obtingut aquesta guia titulada “la ruta cap a la sostenibilitat ”. On trobarem tendències, aspectes pràctics, recomanacions i, sobretot, per on començar.
Com a empreses industrials, els principals desafiaments ens arriben majoritàriament del mercat o país on fabriquem i/o venem els nostres productes. A més dels requisits legals que ens apliquen i aplicaran en el futur, hi ha els nostres clients i el nostre mercat.
La majoria de les empreses, bé per exigència del contingut dels seus productes, o perquè els seus clients estan o requereixen estar a un nivell més avançat quant a informació i accions realitzades en sostenibilitat, impulsen la cadena de subministrament, fent un treball transversal, exigint als seus proveïdors accions com ara el càlcul de la petjada de carboni, activitats d’economia circular, minimització dels impactes ambientals, certificacions, etc.
Com a empreses productores estem dins de la cadena de subministrament i rebem aquest impacte dels nostres clients, que alhora hem d’impulsar cap als nostres proveïdors.
La història de la indústria deixa molt clar que les empreses tenim una gran capacitat dadaptació. Al llarg del temps hem assumit grans reptes i grans crisis, però ara amb més força que mai, el repte de la sostenibilitat ho hem d’afrontar des de la direcció de les empreses com una necessitat econòmica i social.
La velocitat en què hem de liderar la sostenibilitat a les nostres organitzacions depèn molt de cada cas, però el que és comú, és que anem amb retard, i que per tant moltes accions haurien d’estar fetes, així que des d’aquí m’agradaria animar a assumir aquest repte com més aviat millor. No oblidem que el que avui fem té un impacte en les nostres generacions futures.
Moltes vegades es tracta de petits hàbits, establir una cultura d’organització i sense ànim d’adoctrinar. El retorn a més de social, moltes vegades és també econòmic.
Des del meu humil opinió, a les administracions els diria que afrontessin la sostenibilitat de la mateixa manera que ho hem de fer les empreses. Moltes de les nostres empreses associades podrien ser un clar exemple per a les administracions. Haurien de tenir el seu propi full de ruta cap a la sostenibilitat, que sobretot hauria d’incloure accions que dinamitzessin en aquest sentit, com ara bonificacions en impost com el de societats, o ajudes directes econòmiques.
També és molt important reduir la “burocràcia documental” a l’hora d’accedir a aquests ajuts, a més de facilitar el camí a les empreses que amb recursos propis estan executant projectes, i que se senten limitades i desanimades per aquesta burocràcia documental. El que es demana a ladministració és poder executar a una velocitat que segueixi el ritme que ens exigeix el mercat i les directrius europees en matèria de sostenibilitat. És clar que cal regular per impulsar l’acció, però premiar o bonificar les empreses que per pròpia convicció ja executen, em sembla una bona pràctica.
En canvi, recordem que de vegades això té un efecte contrari, com el que vam poder veure en l’obligació de la reducció del consum d’aigua, on no es va considerar les empreses que ja tenien una reducció del consum de l’aigua històric per política pròpia de empresa, i el repte a què es van enfrontar era de vegades inassumible perquè ja havia fet els deures amb anterioritat.
La indústria 4.0 ja és una realitat a la majoria de les empreses, a diferents nivells, però hi és, present, segur. La digitalització, lempresa connectada i la intel·ligència artificial ens aporten eficàcia. Fer les coses bé ens evita errors i alhora suma eficiència, ja que fem servir menys recursos. En aquest punt és on la sostenibilitat es recolza de la indústria 4.0, on no malgastem recursos en repetir produccions per errors i on les fabricacions consumeixen menys recursos naturals.
Al final és com qualsevol aspecte de gran importància a les organitzacions, ha de ser present en els nostres objectius tant globals d’empresa com als interns de cada procés. Ha de ser un aspecte per contemplar dins el nostre DAFO i estar present als nostres plans estratègics.
També hem de tenir un indicador que mesuri d’alguna manera en quin punt ens trobem.
Cal avançar d’una manera constant, i per què no?, hem d’adaptar aquest full de ruta i marcar el nostre propi camí, tenint en compte les nostres necessitats i sobretot les nostres parts d’interès. Hem de ser competitius com a indústria i la digitalització estalvia recurs i aquest estalvi forma part de la sostenibilitat.
La comissió és un projecte jove, però està format per un equip de persones amb experiència en matèria de sostenibilitat i moltes ganes d’avançar i donar suport a les organitzacions perquè també avancin. És per això que els nostres propers passos són; visitar empreses que tinguin ja implantades eines per al càlcul de l’empremta de carboni, obrir la comissió a altres empreses que puguin sumar al projecte, fer jornades de conscienciació i sobretot escoltar les empreses per poder oferir suport i acompanyar-les en aquest camí tan necessari .
Montse Ramón, membre del Comitè de Direcció d’Indústries Tapla i presidenta de la Comissió Tècnica de Sostenibilitat d’amec.